La verdadera historia de Blancanieves y los siete enanos narrada en imágenes.
Ilustraciones del artista mejicano José Rodolfo Loaiza Ontiveros.
Loaiza emplea técnicas de la pintura tradicional como el óleo y los acrílicos para narrarnos otro tipo de cuentos, piezas que rompen con lo establecido y que invitan a replantearnos las bondades de una sociedad de consumo caduca.
Poema sobre Blancanieves hecho por uno que va conmigo a la universidad.
ResponderEliminarII
Això era i no era, en ple hivern —quan els flocs de neu cauen del cel com plomes— que una reina cosia vora una finestra amb el marc de banús. I mentre cosia mirant la neu de fora es punxà el dit, i tres gotes de sang varen caure sobre la neu. ¡I quin vermell tan bonic damunt la neu blanca! La reina, llavors, pensà: "tant de bo infantàs una filla blanca com la neu, vermella com la sang i negra com la fusta del bastiment de la finestra.
A UNA FILLA
Declam la meva pena que abans era l'enveja
dels teus pits de lletrada, cabells fins d'atzabeja.
Empès pels llavis —foc, perfum teb de cireres—
el teu record me gruny, tan lluny que reverbera.
L'ambició em va temptar. ¡Però com pudia el llaç
que em fermà al teu vell pare, llardós i amb gust d'all!
Com les pudors fugien just tapant-nos el nas
ben a pler m'admirava, mudada, en el mirall
que em cobria de flors: perquè som gel i foc,
dels peus d'hivern als morros, de les cuixes al coll;
vaig ser tan vanitosa el moment quan vas néixer
que tement pel braguer, no et vaig voler ni péixer.
¿Eres delit airós d'un sàtir excitat
o el càstig hiperbòlic d'un déu enamorat?
Selene a trenc de dia, Sol tebi el vespre entrant
—el teu rostre graciós feliçment embriac.
Com un grec abandona els seus fills en el mite
a mercè de la fosca te vaig abocar un dia;
mes fa rubor d'haver manat a algú escorxar-te
el fetge i els pulmons per saciar la gana.
Fallida la cacera, sabent-te alliberada,
te vaig cercar de fressa, perduda dins l'arbrada.
Foscor, remor de feres; set llits, taula parada:
set plats amb set culleres, una poma drogada.
Dormires un moment molt llarg, etern semblava,
i el teu príncep blavós, amb un bes de granota
t'engegà convulsions i un vòmit de compota.
I despertares, lenta mel dins llet, carn rosada…
¡Què roïna i funesta el món em féu,
filla meva, de banús, sang i neu!
¿Me perdones les faltes? Que ja sol fer bondat:
ni pos verí a les pomes, ¡fins no tenc oi als nans!
Ja no em plau ser més bella —ben de cert només dans
en aquests socs candents, per sempre més calçats.
(J. Santiago Peset)